ESTIMA'M

Abraça’m,
navegaré pel mar
del teu cos,
mentre l’alè
amara la pell,
i les mans
t’esgarrapen
com si tu fosses l’illa,
i jo el nàufrag
que s’aferra a ella.

Mira’m,
sacseja’m amb l’amor
que emmirallen
els teus ulls,
lliurent-nos
a la voràgine
de les nostres mirades
invocant les corrents
de la passió.

Besa’m
despulla cada bri de pell
fent eterna la besada,
beuré del teu desig
i navegaré,
errant,
 entre la tendresa
i la luxuria
per un mar
de tempesta,
sense rumb,
entre el salnitre
i el desvari d’amor


Abraça’m
Mira’m
Besa’m

Estima’m

Llueix la lluna el seu vestit de seda
i espurnegen les estels en la foscor
però és la teua mirada la que em captiva,
i a traves dels teus ulls que vull veure jo.
Nostre és aquest silenci
d’estima desmesurada
a sota veu
a xiuxiuejos.
Nostre és aquest amor
que obri totes les vies del plaer,
un amor curull de mirades
a vessar de desitjos irrepetibles
amb ànsia de repetir-se.
Caminaré amb el cor
perquè les passes ja no em guien
per arribar a la platja del teu cos
m'arreceraré en els teus batecs
i faré fugir la tristesa
de no poder estar
ni tenir-te

L’alba trenca la calmada nit
la mirada perduda
entre la son i el somni
i en el pensament, tu
que omplis de llum
la meua albada,
que assedegues
la set dels meus llavis
i portes l’olor de mar i gessamí
omplint l’estança
amb flaires de tendresa.
Vindrà el dia de viure
sota els versos
de tindre en la mà els somnis,
el cor renovarà la força
l’ amor s’omplirà de sentit,
i aquests camins amarats
de secrets i silencis
arribaran a la cala dels teus braços,
on el somni, tantes vegades somniat
es llevarà a trenc d’alba
amb el caliu de les teues mans
intacte en la pell.

ENCONTRE

 

I amb el temps ens vam retrobar,
vinguéreu omplint la nit de somriures
els mateixos cants que enlairàvem
anys enrere.
Rialleres i il·lusionades
com les nenes que vam ser,
viatjàrem pels paisatges de la
nostra infantesa.
De bocins de vida
naixien els millors records
la casa encantada,
les excursions,
els jocs,
el despertar del cor...
els records ens besaven la cara
instants del temps,
esquitxos de vida
que guarden l’essència
dels bàtecs de l'amistat.

M'AGRADA AQUEST SILENCI

M’agrada aquest silenci
de pensaments tranquils
i pessigolles en l’ànima
on germinen els somnis
entre runes d’il·lusions.
M’agrada aquest silenci,
l’escalfor íntima dels estels
penetra dins l’ànima
les mans s’omplin de tendresa
 surt la paraula encertada
 sense fer soroll
mentre dormen les hores,
en silenci.

IV FESTA ESTELLÉS. POESIA AL RIURAU.

El passat divendres 19, com ja ve sent costum cada any quan asoma per les portes la tardor, vam celebrar la IV edició de poesia al riurau per a homenatjar al nostra insigne poeta, Vicent Andrés Estellés.
   Aquest any volíem que fos un acte que ens encoratjara a continuar endavant en la defensa de la nostra identitat, perquè sols amb pas ferm i amb constància podrem dignificar-nos com a poble.
    Fa quatre anys, ens vam afegir a la proposta que va llançar Josep Lozano que proposava homenatjar al poeta del poble en el mes del seu naixement perquè creiem fermament que la cultura i l’educació han de ser els pilars on fonamentar una societat sense complexos. Una societat plena d’orgull i sense por, i dins d’aquesta, la nostra llengua  i la literatura han de tindre un paper important.El tret de sortida el vam donar amb un video de Pau Alabajos projectat, on el cantat recita “Comptat i debatut”.




 A continuació Biel Ivorra ens va recitar “Telèfon mòbil” d’Isabel Mingo, donant pas després a la primera part de la festa dedicada al poeta Joan Vinyoli en l’any del seu centenari.

    En aquesta primera tanda, vam poder gaudir de poemes com “Elegia de Vallvidriera”  i “IV” del llibre Passeig d’aniversari recitades per Teresa Gregori.
“Els cucs de seda” i “El bany” recitades per Sal·lus Herrero i Jaume Ivorra, “L’acte darrer” recitada per Esther Villanueva, i “En bona companyia” i “Sum Lacrimae Perum” recitades per Amparo Romero i Joan Femenia. Tots ells acompanyats a la guitarra pel músic Joaquin Biosca.

   A continuació el grup de danses Portitxol ens va interpretar un fragment de l’espectacle “Ballant i cantant Estellés: el poeta del poble”. Carmen Serra va recitar “Els amants” i Isabel Martí “El bolero de l’Alcudia”.

   La jota i el bolero del grup de danses va donar pas a la segona part de la festa dedicada al poeta homenatjat Vicent Andrés

En aquesta part vam poder gaudir de poemes com “El lleó” recitada per Vicent Balaguer, “I no podré saber d’on surts” per Àngela Moreno, “40 anys de cul” per Jaume Ivorra, “Un entre tants” per Diana Santiago, “El vi” per Txin Javier Ruiz.

“Ací em pariren, ací estic”, per Maite Cruanyes, “Com hi ha fills” per Francesc Mompó, “Crit i nit” per Dolors Ivorra, “Una rosa de paper” per Esther Villanueva

Joan Femenia va recitar “Calcuta” en solitari i “La lluna de la muntanya”  a dues veus acompanyat per Xelo Llopis, que seguidament  ens va recitar “Cançoneret de Ripoll”.
“Tot açó que no pot ser” va ser recitat per Amparo Romero, “He deixa de contar les síl·labes”, va ser el poema que vaig escollir jo, i per a tancar el recital poètic Juanjo Sala i Vicente Ivars van recitar “Les nits que van fent la nit” a dos veus i en dos llengües, català i anglés.

Vam acabar la festa amb un sopar de cabasset en el mateix riurau, en un ambient festiu, on el record d’Estellés hi era present, perquè malgrat que el poeta va deixar la ploma per sempre més demunt l’escriptori, cada any per aquestes dates retorna i ho fa amb l’estima i l’alegria de saber-lo entre nosaltres, perquè hem assumit la veu d’un poble, perquè ací ens pariren, perquè ens agrada molt el pimentó torrat i el pa sucat amb oli, perquè ens estimem la vida.

Moltes gràcies a tota la gent que hi vau participar, sense vosaltres res d’això seria possible.

















   

RECORDS DE MAR

     El temps passa, i les tosques de voramar  perdurables al pas del temps segueixen sent l’esguard de crancs, gambetes, peixos i altres essers marins. Les ones que les pentinen han anat fent amagatalls per aquestes petites bestioles.

     A l’estiu, els xiquets carregats dels estris necessaris per a la pesca trepitgen amb pas insegur la tosca a la recerca de la seua captura. A una mà el salabre, a l’altra, el poal i en la cara el somriure plàcid reflexa el goig estiuenc.

     Tanque els ulls, l’olor d’algues, salnitre i vida marina en trasllada a la meua infantesa.

     Totes les tardes d’estiu, sota la xafogor d’aquests mesos,  emprenien el camí cap a la platja una colla de xiquetes i xiquets acompanyats per dues mares, la meua mai hi era, l’estima i el respecte per la mar l’heretat del meu iaio, pescador i home de mar, que se l’estimava i la mirava amb respecte perquè la coneixia bé, i qui estima i respecta deixa fer, que la mar és lliure i indomable.

     La mare en canvi ha heretat la cantarella de la meua iaia, que cada albada i durant anys i anys veia com marxava el seu marit mar endins i ella quedava a terra esperant que tingueren bona pesca i millor tornada a casa:- la mar és trista- deia.
     Però la mar no era trista, companya incansable dels nostres jocs, el seu gronxeig era el culpable de les nostres rialles; com més onatge, més riures, com més gran l’ona, més alt era el crit i l’escuma ens feia pessigolles, i rèiem i rèiem.... i ens enfonsàvem dins dels seus braços a la recerca de qui sap què, perquè de peixos en veien molts i bogamarins, que intentaven memoritzar on restaven per a no trepitjar-los després.

     I els entrepans?. Ah!, què bons els entrepans a la vora de la mar! El sabor es multiplica amb el salnitre i esdevenen elixirs. Aleshores agafàvem el salabre, i amb el mateix somriure que el dels xiquets que tinc ara davant de mi, anàvem a la recerca d’una criatura marina.

     I la mar, sempre la mar, calmada, enfadada, brillant, càlida, freda, trista... la vida i la mort, la mar brollador de vida, la mar cementiri etern.

ALENANT SALNITRE

 

 

Un verd marí
enjogassat amb les pedres,
vaixells que trontollen
amb la fúria del mar,
gemecs oceànics
il·lusions esquitxades
una mirada
sense brúixola,
 i un pensament
 llançat al mar
que retorna

sempre retorna.

M'AGRADA CAMINAR AL TEU COSTAT

M’agrada caminar al teu costat,

no et calen paraules

un somriure, un gest, 

una picada d’ull 

és suficient, 

per a omplir la tarda 

d'esclats de riures.

M’agrada caminar al teu costat,

no em calen paraules, 

un gest tímid, una rialla,

el dubte de la petjada

és suficient

per a percebre

l’esguard d’una mà amiga.

 

 

 

 

 

TARDA D'ESTIU

 

 

 

Em desperta suaument
un bri de brisa d’estiu
el cos xop de salitre
i xafogor,
un vaixell carregat de somnis
navega a la deriva.
Cau la tarda,
avança l’onatge
un ruixim d’esquitxos
acaronen la mirada
perduda entre verds i blaus
buscant refugi entre l’onada.

SAFAREIG

Portaré la bugada al safareig,
rentaré les tristors
estovaré el cansament
al vent, les rialles
que correguen per tot arreu.
Esbandiré les mentides i enveges,
en llexiu, les trampes i els traïdors.
Els somnis, al sol
i de cada plec de somriures
trauré el coratge de caminar.

VIATJANT

On van els pensaments que llances al mar?.
Suren ballant amb les ones
 buscant esguard en un penya-segat
o viatgen amb els corrents marins
fins al fons, a recer del bosc?.
Em farcís d’alè marí,
 llance el pensament
 i amb l’onatge del capvespre
navegue amb ell.

                            MIRADA

És quan mires que tremole
que la foscor dels teus ulls
fon el meu cor.
És en la mirada
que trenques silencis,
la que estima
la que besa,
on dormen
la tendresa
i els secrets.
És en la mirada
 que encens el desig
i acarones la pell,
la que guarda la màgia
que aflama els estels.
I és ahí,
en la teua mirada
on resta el poema
que mai escriuré

Dibuix: Guillermo Jara

ENLAIRANT LA MIRADA

Amb la fragilitat d’un gest senzill
m’enlaire entre somnis d’aigua
vinguts de mar, rius i estanys.
Blanc sobre blanc sota els meus peus,
 flaires de records i enyorances
en el país del cotó fluix.
Guaita!. Bufa el  vent
i els somnis són a tocar de mans,
somriu la tarda
es pentinen les emocions,
m’esvaís plàcidament
mentre el sol declina la mirada.  

ROSA DELS VENTS

Passejaré la tristesa
en el  voraviu de la nit,
ara que la serenor de la lluna
 embolcalla els neguits.
Invocaré els corrents marins,
i en la foscor de la platja
plantaré el meu cos
de nàufrag.
 Embarcaré en el vaixell
dels somnis,
esquitxada de salnitre,
crescuda d’anhels
i viatjaré allà on pentine
la rosa dels vents

El temps vola, sembla que fa no res van començar el seu pas per l'escola i ara ja han arribat a la final de l'etapa.
Pensant en tot aquest camí que han fet, aquest xiquets i xiquetes de la generació cap i cua, ha nascut este poema.

Tot resta en silenci,
els llibres a la classe
ja no s’obriran més.
Amb l’arribada del solstici d’estiu
aquest vaixell que un dia embarcà
carregat de marietes i barrufets
ha arribat a port.
Enrere han quedat les hores de classe,
els jocs al pati,
els contes.
Però si tanquem els ulls,
encara es sent la música
de “Summer  night” i “Umbrella”
voletejant  per l’aire,
cercant un lloc des de que les vau ballar.
Es sent l’olor dels dolços de Nadal
que amassàveu
amb alegria i il·lusió.
Les rialles i la joia
dels dies de carnestoltes,
la pau, el 9 d’octubre...
Heu aprés i fet descobriments,
enrere han quedat les fitxes,
les lectures,
els mapes, el guix i els colors.
Heu arribat a port,
 però dins de vosaltres
restaran sempre  el Graüll
que vos va ajudar a donar
 les primeres passes.
Comenceu  noves aventures
i nous camins per trepitjar.
Un desig,
que tingueu molta sort
en cada camí i a cada passa que doneu.

JORNADES SOBRE SOSTENIBILITAT, FORMACIÓ i IMPULS ECONÒMIC.






Al voltant de la protecció del nostre patrimoni natural i sota el títol SOSTENIBILITAT, FORMACIÓ i  IMPULS ECONÒMIC , Esquerra Xàbia va organitzar unes jornades en les quals no sols he tingut el plaer de formar-ne part sinó que, a més a més, he gaudit moltíssim amb tota la gent que he conegut al llarg d’aquestes jornades, i de tot allò que he aprés.

Les jornades van arrancar el 30 de maig amb una conferència d’Enric Garriga, director tècnic del Consorci Colls i Miralpeix del Garraf i Gemma Parra assessora legal del consorci.




Enric Garriga ens va explicar com va nàixer el Consorci, els objectius,  i la gestió d'un projecte  de protecció i alhora de promoció d'activitats mediambientals a la comarca del Garraf. Va ser una conferència molt interesant, i una bona empenta per a engegar un projecte com aquest a Xàbia.

Gemma Parra ens va parlar dels entrebancs que podem trobar a l'engegar un projecte com aquest, i ens va donar l'assessorament legal.

 
 
 
El dissabte 31 les  jornades van continuar amb una caminada  per la Reserva Forestal de la Granadella on Ximo Bolufer ens va explicar les riqueses no soles naturals sinó també etnològiques que podem trobar.

 

 

 

El següent cap de setmana les jornades continuaven amb la presentació "Un projecte per a Xàbia" i la conferència de Jaume Soler, "La gestió natural a la Marina".

En resum, la idea bàsica del projecte que presentàvem Amadeu i jo, és que mentre protegim el nostre patrimoni natural, podem aprendre d'ell i engegar sortides laborals per a les noves generacions. Els tres pilars del nostre projecte: CONSERVACIÓ, FORMACIÓ I IMPULS ECONÒMIC

Amadeu Ros i jo amb Xavi el Fusteret, president d'Esquerra Xàbia i coordinador de les jornades, gràcies al seu entusiasme aquestes han estat possibles.



 



 

El darrer acte de les jornades fou una taula rodona a la confraria de pescadors que moderava Sal·lus Herrero  i que va cloure amb un bon arròs a taula, bon vi, mistela i moltes rises, alegria i la satisfacció d'haver gaudit d'allò que estàvem fent.

En la memòria els versos de Joana Raspall:
 
Parla ben clar, que el mot és teu
i el pensament ningú no el mana.
Si creus la teva veritat
llança-la al vent
i que s’arbori com la flama.
Parla ben clar, que el mot és teu!
 
Això és el que hem fet, parlar ben clar, moltes gràcies a tots els que heu vingut a escoltar-nos!!.
 

MIREIA

 

Nineta d'ulls de mel
el temps passa i et fas gran
enrere queden els vestits
que et feien sentir princesa,
les ales de fada,
les sabates de tacó,
enrere has deixat els contes,
les mans tacades de pintura
i el somriure màgic
de nineta de cotó en pel.

Enrere, allà enrere s'ha quedat
el plor del primer dia d'escola
els berenars al pati, el tobogan,
les risses i les cançons
i els neguits de nineta poruga.

Et fas gran,
nineta d'ulls de mel
ja no hi és el somriure tímid
hi és una rialla fresca
brava com la mar,
blanca com la lluna.

 Nina, nineta
 de cara dolça
i ulls de mel...
t'estime.

NINESA

Plou, la terra mullada
porta records de la infantesa,
flaires de taronja i camals mullats
mentre corrien pels camps
entre els tremolors de l’herba tocada

 Crides ninesa
des de dintre les capes del cor
et mire als ulls i creix el record,
tornen les joguines, els contes
les pilotes de colors
i el guix dels jocs a terra.

Tornen els secrets, les risses
la il·lusió i la complicitat
els entrepans, xocolates
i  les espores de llum
que ballàvem
dins del nostre amagatall

  Crides ninesa
i et fas present
entre flaires de terra mullada
i esquitxos de mar.
Crides i tornen els records
dels temps viscuts
essència del nostre ser
 i de la vida.

NIT

La serenor d'aquesta fosca
no calma cap neguit
hi ha silencis greus,
anhels que dormen
en el voraviu de la nit.

 

NIT D'INSOMNI

En hores d'insomni,
et sommie
invoque la llum dels teus ulls
la textura dels teus llavis
els mots xiuxiuejats a cau d'orella
i el tacte sedós de la teu pell.
Secretament,
reseguisc el recorregut del teu cos
i m'endinse en la voragine
de les teues aigües.
Entrellaçats pels desig
naveguem per corrents vertiginoses
fins acabar extenuats.
Mentres, al fons sona la música
que ens porta el vent de la mar.

VIDA

La vida és un matí sense presses
el sol acaronant la cara,
una nit d'estiu
una tarda de primavera,
l'oreig del mar pentinant els cabells.
La vida és un passeig per la cala
entre pins i remors d'aigua 
flaires de gessamí, margarides
i flors de taronger.

La vida és la tendresa d'una mirada,
un puny al vent, cridar ben fort,
somriures i cants de lluita.
 La vida és un sopar a la fresca,
una illa de carícies,
uns ulls que esguarden paraules d'amor
xiuxiuejos i esclats de passió.

La vida és un esquitx de color,
un somni, un nuvol, un record.
La vida és una paraula, una il.lusió,
un passeig en bici, una abraçada,

La vida...

UNA TARDA

                                                                                                    

                     
                                                                       A Isabel Vallés                                                      

                     

A l'horabaixa, el teu somriure
il·luminava la plaça.
Esquitxades pel salitre
temperades per les infusions
parlàvem dels paranys de la vida.
 
Tots els camins hi eren a l'escenari
 les lluites del present,
 les il.lusions que pintem,
els somnis que tenim a tocar dels dits
i els que s'han complert.
Els amors, com no,
els que hi són i
els que han marxat.
Els records...

Grinyolaven les ones en l'embestida,
queia la tarda,
la placidesa de la teua mirada
em commovia.
L'amistat és el tresor
que nodreix l'ànima.

PARATGE

Aturada al bell mig
del paratge
m'endinse,
tenyida de blau,
muda de paraules.

Estime aquesta mar
que oneja els secrets
i penetra
amb el seu murmuri
dins dels somnis.

Estime aquesta terra
arrel del que sóc i anhele
mut testimoni
de les petjades del passat
sentinella
del desig de sobreviure.

Contemple
la bellesa harmoniosa
i se'm qualla a mig aire l'alé.
La primavera
vesteix la tarda d'aromes,
la vida comença de nou.

Repose la mirada tranquil·la
mentre la brisa udola
melodies de llibertat.

MOTXILLES

A l'espatlla del caminant
motxilles carregades d'històries.
Hi han motxilles plenes de somnis,
il·lusions i camins per caminar.
Hi han que van farcides de cops
i embats per sobreviure.
Hi han motxilles que es perden a mig camí
i esdevenen cabassos plens d'horitzons nous.
Motxilles carregades de llibres, entrepans i notes,
i aquelles altres, tan plenes d'històries
que els records s'han hagut d'acoblar,
Hi ha motxilles plenes de somriures,
màgia, tendresa i  esquitxos de colors.
Unes altres que són en blanc i negre
carregades de resignació.
Estan les dels aventurers
amb els estris preparats
per la batalla quotidiana.
Hi són també les que van carregades
de besos, carícies i paraules d'amor
i aquelles altres,
obertes de bat a bat
plenes de llibertat...

és aquesta la que vull portar jo.

A CADA TRENC D'ALBA

Ix de casa
amb el record
del darrer somni
ballant en la memòria.

  Al carrer,
soroll de passes fermes
rostres adormits
i el vol d'una gavina
acompanyen la matinada.

A l'hora punta
s'ompli el polígon,
de cotxes, motxilles, recaptes,
flaire de cafè i fum de tabac.

Els rostres, ja no tan adormits,
dibuixen en la mirada
els malsons quotidians.
Són sabedors de la seua fortuna,
i treballen, i callen
per uns sous sempre a la baixa.

La injustícia marca la nostra trajectòria,
som titelles en mans dels poderosos,
però malgrat tot, caminem, lluitem,
somniem, i a cada trenc d'alba
fem renàixer il.lusions i esperances.

Em passa moltes vegades que en moments de goig, pense que potser, en alguna altra banda, alguna persona està plorant mentre jo ric de felicitat.
I va passar.....la matinada del 14 de febrer, mentre gaudia de la felicitat de veure per primera vegada la carona del meu fill, una estimada amiga es va veure embolcallada per la tristesa d'haver de despedir el seu pare per sempre....


ANADA I ARRIBADA

               

La llum de l'albada
il.luminà per primer cop
els teus ulls grans i oscurs
àvids de vida.

Descansaves, cercant el vol
per defugir de la terra
els teus ulls s'apagaven
com els fanals de la matinada.

Arribares  a corre-cuita
embolcallant-nos de tendresa
net de tristeses, farcit de rialles
omplint-nos d'estima.

Traginaves la sort d'alenar
els darrers glops de vida
mentre ella a prop de tu
quedava orfena d'estima.

Maleides anades....
Joioses arribades...

DESCONCERT





Aleshores tot trontolla,
l'estòmac s'encongeix
el cor sembla aturar-se
un enyor se sent ferit
la respiració és desmesurada
tot és desconcert,
l'harmonia d'abans
sembla haver perdut el ritme
s'ennueguen els ulls
brollen les llàgrimes
la tristessa guanya el cant

           

                  
                           FENT CAMÍ

 Camine per sendes dubtoses

entre pins i terres assaonades,

mentre el vent remoreja

i la brisa vesteix la incertesa.

El camí és llarg i no sempre recte

la pols maquilla la cara

remors de mar bressolen

les veus suaus dels somnis.

Amb pas ferm i mirada llunyana

esbrino els camins on fer la camallada

aquells que porten a la cala

on seure a esperar la calma.

 

                                             ETS

 Ets la brisa que embolcalla
i acarona la pell amb calidesa,
l'amor que creix i es multiplica

com l'onatge en la mar calmada.

Ets enyorances, anhels,

mirades que parlen

mentre emmudeixen

les paraules.

Ets tendresa, il·lusió, 

un horitzó llunyà,

uns llavis que besen

esclats de passió.

Ets el buit quan no hi ets,

i la disbauxa de sentiments

quan arribes, il.luminant

l'estança amb la mirada.

Ets la flor i ets el vers,

el somriure i la calma,

el dubte i la tempesta

una illa enmig de l'oceà.

Ets...