NO CAL ANAR MOLT LLUNY

Si vols, dona’m la mà

no cal anar molt lluny
asseguts a la cala
deixem que el vent
despentine els cabells.
Vine, seu,
tot plegat,
el que veiem
o el que se’ns escapa
o tal vegada,
allò que cerques
ho tens davant de tu.
Mira, escolta
seu una estona,
no cal anar molt lluny
el mar ens parla
amb veu sedosa
i les ones,
miralls dels núvols
guarden els secrets
contats a cau d’orella.
Tanta llum de mar
tant de blau encés
la pell reclama amor.
Vine, seu
la mar calmada
ens portarà ben lluny

                    L'ESCULLERA DEL PORT

         
M’agradava seure
a l’escullera del port
m’apropava a les ones
em despentinava els cabells.
Des d’allà la immensitat
estava al meu abast,
en una llibreta
anotava quimeres i somnis
amb el far com a company.

M’agradava escoltar la mar
de més enllà del port,
si hi havia marejada
la seua remor
bressolava  les paraules.
Si feia calma les barques
arribaven a poc a poc al port
sota la mirada de la sentinella.

M’agradava seure
a l’escullera del port
i tocar fons
amb el pensament,
però el fons de veritat
el fons de silencis marins
el dels polps, les nacres
i altres bestioles marines.

A vegades, ara,
navegue mar endins
envoltada d’amics
emborratxada de mar
des de la immensitat
veig la gent que li agrada
seure a l’escullera del port
i navegar amb la mirada
fins l’horitzó
la gent que pinta, bressola,
escriu i somnia

a l’escullera del port.