TARDOR de 1989

                 

No es podia ser més feliç,

l’estómac feia pessigolles

mentre encarava la senda

que em portaria a tu.

La tardor havia començat

feia unes hores.

Refrescava.

La lluna t’il·luminava,

o potser

era el teu somriure

que il·luminava la nit.

Estaves nerviós.

Estava nerviosa.

La primera cita,

l’escalfor de dos cossos joves

furtius en la nit.

Les algues teixien 

un enfilall d’aromes

sota els estels,

mentre s’encenien 

els besos

el desig, les carícies 

i esclataven

tots els colors possibles

aquella nit de tardor.

Vam fer l’amor.

I la gana continuà 

de matinada.