ISABEL MARTÍ

Com un sospir lleuger
a ras de terra
enfila les postisses
enlaira els braços
i amb moviments
quasi ingràvids
comença el ball
que ha rescatat
de la memòria.
Dona de mirada dolça
de gest amable
i somriure encisador.
Sempre disposada a ajudar
sempre a punt per acollir
els nostres dubtes.
Destil·la estima.
Amb paciència infinita
repeteix una i altra vegada
dreta, dreta, esquerra
un, dos, tres.
Però és quan balla
quan el món s’atura.
Ample el somrís
estels en la mirada
amb moviments sotils
ferms i harmoniosos
punteja el recorregut.
Com si fos vent
dibuixant un paisatge
Retrat: Amadeu Vives