ESTIMEM LA MAR

En el dia del llibre, 23 d'abril, dos amics poetes ens vam proposar un joc. Escriure entre els dos un poema i publicar-lo simultàniament en els nostres blogs. desdebaixdetot de Josep Dkaidek i en el Paraules Voramar. Ahí va el resultat. Esperem que el gaudiu en un dia tan especial per a tots els que estimem els llibres i tot allò que representen.

Estime la mar
perquè pot envoltar-me tota ella
cobrir cada porus de la meua pell,

sentir-la abraçar el meu cos
com mai ningú podria fer.

Estime la mar
perquè pot envoltar-me tota ella,
perquè m'estima...
Tota, tota ella.

Estime la mar
perquè la seua remor
bressola els anhels
i a cavall de les ones
viatgen mar endins
a vegades pels fons,
altres escortant els vaixells,
lliures en la immensitat.

Estime la mar
i m'estima
ho veig quan somriu
dins la cala arrodonida
o quan amb passió
trenquen les ones
en aquesta illa.

Estime la mar
brava, forta, dolça
i amiga.

J. DKAIDEK  i  E. ROSELLÓ

DES D'ON SOC

Visc ací
a l’altra banda d’on surt el sol
l’olor de mar s’endinsa en els porus
i perfuma els quefers diaris.
Des d’aquesta banda
els blaus es fonen en una línia,
blau vidre de matinada,
blau marí, turquesa, blau cel
lapislàtzuli per la vesprada
bressol dels pescadors
que retornen al port.

Des d’on soc
la mirada busca
l’arrel de l’aigua
amb el desig d’escriure
noms plens de tendresa.
He fet volar els anhels
i emmudit l’onatge
per sentir l’univers
en una ona.
S’encanten els núvols
i volen silencioses
les gavines.

Quin encís tan bell
aquesta pau marina!.

 M'ATRAPES

M’atrapes,
la intensitat del teu blau
hipnotitza la mirada,
l’aigua bressola els pensaments.
Cap deliri hi és present.
No hi ha res, nomes ones.
En l’horitzó busque els camins
que es desdibuixen,
deixar aquest jo, sempre igual,
que m’impedeix ser l’altre!
Sota el mantell de cel marí
 la lluna il·lumina els anhels,
i tu m’atrapes,
m’hipnotitza el teu blau
em bressolen les teues aigües,
el vol silenciós de la gavina.
M’atrapes,
em sedueixes
em captives
i jo, nàufrag de mi
em deixe portar pel
teu onatge.

 

 

 

El diumenge passat vaig tindre el goig d'anar amb el grup de danses Portitxol a la visita que fan tots els anys per aquestes dates a "l'asilo" per a oferir-los un espectacle de nadales i danses.
Del record d'aquell moment ha nascut aquest poema. Del record i la gosadia d'atrevir-me a posar-me en la pell d'una de les iaies del públic.


  

 

I aleshores va arribar aquella colla
carregats d’instruments, postisses i cançons
a trencar la monotonia dels meus dies.
Les parets blanques d’aquest edifici
testimoni del meu quefer diari
semblaven mes toves, menys murs.
Els finestrals s’eixamplaren
amb els primers acords de guitarra
i entraren glops de llibertat.
De jove m’agradava mirar per la finestra
amarant-me de somnis i desitjos.
La vida està plena de portes.
Les finestres són la llibertat.
I aquells homes i dones
amb postisses, canyissets
 i simbombes,
em portaven finestra enllà
a les cadires de boga
d’una tarda d’estiu.
Flaires d’ametlles i gessamí.
Acords i puntejats,
guitarres amb força
la dolçor de la flauta
el frec de la roba,
les mans unides
i els rostres il·luminats.

Els records són un sol cansat,
la vida una xarxa arranjada,
una barca que apaga el motor
i rellisca en silenci per l’aigua
alenant bocanades de llibertat.

CAP PRIM


                               

Deixa que siga la remor de la mar
la que em parle d’aquest cap que abraça l’aigua
deixa que siguen aquells ceps
reductes de designis i esperances
els que ens parlen d’un passat copiós.
Tanca els ulls
alena els arrels,
estem fets de sal i aigua
de roca i llum blanca.
Sent com ofeguen els crits les pedres
sota les parets de ciment i vidre
i les basses d’aigua dolça.
Mira!, els corriols enllacen les sendes
que porten a tocar el blau
testimonis del festeig
entre el cap, l’illa i la mar.
A cavall de les ones
el vent acarona la vela
alce la mirada i el contemple,
des de baix la seua presencia
és més i més immensa.
Badalla el silenci,
acarone  les roques,
escric versos a l’aire
mentre dibuixe amb els dits
els colors del meu país.





Foto de l'Associació de barques tradicionals de Xàbia

TAULA PARADA

Al voltant
de la taula parada
una tramuntana de rialles
uns glops d’estima,
esquitxos de somnis
i complicitats
mentre avança el dia
entre bocanades
de goig i alegria
ressons d’amistat
que omplin l’estança
i desperten el somriure
al rostre de mar.

IMATGE                        

                                           

L’escena estava impregnada de blaus
una dona asseguda a la cala
arrelada al silenci
omplia la mar de mirades.
Vora l’atzavara
un terrabastall de sentiments
sense  paraules
es perdia en l’horitzó
junt al vol silenciós de la gavina.
Hi ha una illa i una vela
unes vinyes
la dolçor  del gessamí
i un camí de records
d’uns somnis que mai tornaran.
Vespreja
recull les coses
i enfila  la senda
arrelada en el seu silenci.