RETORNE

                                    




Vestida de cansament
naufrague en les aigües,
deixant que els corrents
arrastren els neguits.
Sospira el vent
besant la vela
de la nau que es perd
en l’horitzó.
Mullada
em retrobe en el blau
sota aquest cel sense límit.
Soc roca contra la mar
la remor del vent
l’embat de l’ona
la nit sense estels.
Soc l’ullal que viatja
amb els corrents marins
que ancorat
en la cala
retorna...

mar endins.

LA REVOLTA MARINA

Arriba l’ona
sona la pedra
i emet la posidònia
la seua fortor,
és la revolta marina
contra els nous invasors.
Venen les ones de tot arreu
 i la descabellonada
escuma creix
mudant les cales
amb el seu vestit
S’estira i s’alça
el mar sorollós
cridant enfurismat
 les mudes paraules
de la revolta salada.

 

LA NIT DE SANT JOAN

 

Vola l’espurna
i encén la flama
sobre les arrels
de la memòria.
Nit centellada de goig
propera i enamorada
amb flaires de flors
i fogata.
La flama ha pres...
i un a un brandegen
els focs
damunt les runes
de la muralla.
Sona la música,
s’escapa una llàgrima
i com si fóssim llunes
rondant la terra
voltegem la foguera
enlairant el desig
amb la mirada.
El vent abraça la il·lusió
la nit batega el deliri
i viatja per la mar un desig
abans que desperte
la matinada.

 

Torna la nit
i torna el desfici.
Escric i desescric
versos de matinada
gronxats en el balancí
del silenci.
Navegue pel mar
esguardant la meua nau,
que no se quin nom té
ni a quin port em durà,
ni si bufarà l’oreig suau
o amb força.
Van perdent-se
els somnis
amb el vent.
Afany absurd
voler i no poder!.
Prenc i bec
adolorida el vers,
el cor s’atura
el silenci bada,
m’enfonse en la mar
i torne a surar
que he aprés a singlar
i costerejar la tristesa
mentre naixen
versos de matinada.

ESSÈNCIA

El meu poble és aquella punta
que allarga el braç
per acaronar les illes.
Terra i mar.
Margallons i pins banyats en sal.
A trenc d’alba, el sol despunta
per l’horitzó marí,
entre gavines, ones,
pescadors que faenen la mar
i esquitxos de sal.
Pels carrers, la gent humil
arrastra l’esquelet
alenant amb força
per encarar el nou dia.
Mentre d’altres, menys esquelètics
i més sumptuosos
prenen cafè en les terrasses voramar.
Poble de contrastos.
De cases senzilles
i habitatges que desafien
la gravidesa per alenar el blau.
Vidre i fang reflectit en els núvols.
 A l’estiu, l'opulència
atraca a la nostra badia,
Aleshores, esdevinc
un poema mal escrit
buscant serenor
en alguna cala perduda,
que allò que en essència
hi ha en mi
prové de gent senzilla,
aquella que solca la terra
i busca la riquesa en la mar.
Flaires de fonoll i tarongina
m’embolcallen
de flor d’ametller i ceps.
És per això que no me la crec
l’opulència,
sé el que hi ha de miserable en ella.

NOUS COLORS


                   


Podria escriure de la tristesa
i els seus sentiments esmicolats
però el gronxeig de les ones
em recorda que la vida continua,
que cada albada
el sol trenca la foscor
amb la seua llum ataronjada
omplint la vida de colors.
Que la complicitat
 d’un somriure
nodreix l’ànima
i la calidesa d’un abraç
engega els motors.
Si fins i tot en l’obscuritat
naixen les flors més belles!.
Soterraré la tristesa
bandejaré els neguits
amb el vent marí,
que cada trenc d’alba
naix un nou dia
i en cada dia
naixen nous colors.

LA MARE I EL FILL

La dona que viatja en el vagó
duu la mirada
curulla de tendresa
mentre alena un somriure.
El nen que seu al costat
ha esclatat a riure
recordant els dies viscuts.
Agafats de la mà
destapàvem  nous mons,
descobrien vides alienes
mentre caminàvem pel raval.
Matinades de rialles
nits que aixopluguen secrets.
Corriols de tendresa.
S’agafa a ell per nodrir
la nena que queda en ella.
La vida ens enfonsa en la vulgaritat
i la quotidianitat soterra les il·lusions.
Però a aquest nen
li somriuen tots els colors
en la mirada,
duu la il·lusió a les palpentes
i el món es reclina als seus peus.
El mira alenant un somriure
mentre galopen els batecs
de l’estima.