AGUANTAR... O NO.
Contractes a temps parcial per a una jornada completa, hores extres cobrades a un preu que pagava la pena millor no quedar-se, però clar, qui deia d’anar-se’n amb la feina que hi havia!. Ah! Que no se m’oblide festius, treballats pagats a preu de dies laborals (que millor deixarem en l’anonimat quin preu era aquest).15 minuts per a canviar-se, esmorzar i tornar-se a canviar (15 m. d’una jornada de 8 hores), ja es fàcil imaginar els malabars que s’havien de fer. Igual em plantege enviar el currículum al circ com a malabarista, experiència tinc.Puntualitat a l’hora d’entrar, evidentment, però a l’hora d’eixir deixava de ser tan evident que s’havia de ser puntual. Clar, si el retràs, és d’un quart o mitja hora no passa res, però si es tracta d’una o varies hores, sense haver dinat i amb el quart d’hora de malabarismes, perdó de l’esmorzar, la cosa deixava de ser tan evident i fregava lo urgent (urgència per anar-se’n).Vacances? Sí, això si que en tenia, quinze dies en Agost, però mai es sabia quins dies anaven a ser. Les vacances s’agarraven quan la feina s’acabava i la feina no s’acabava perquè no feien només que entrar comandes. I aixina tot. I aixina més, més i més coses que podria contar, però preferisc oblidar.I un dia vaig dir prou, com havia dit prou feia poc més d’un any Cristina: - estic contenta, perquè per primera vegada en la meua vida he segut valenta - em va dir el seu darrer dia. I jo també volia ser valenta com ella.Però la valentia és una paraula poc compresa en aquell lloc i de seguida van començar a ploure’m els comentaris:
- Per això t’ho has deixat?. Per això, i per això altre, i per això, i lo de més enllà, ah! i també per això, per això i per això.
- Hagueres tingut que aguantar que això no va a durar massa.
Aguantar?? Què amb 6 anys d’engolir les paraules, ofegar els plors i la ràbia i girar el cap quan el que volia era arrancar a córrer no ha havia hagut prou?
Aguantar!! Si cada vegada que hi havia un canvi anàvem a pitjor (quan es tractava de nosaltres, la mà d'obra de l'empresa.
- T’alabe el gust!. Però hagueres tingut que aguantar que això no va a durar massa- Altra vegada havia d’aguantar!, em va fer molta pena escoltar estes paraules d’una de les persones que aprecie molt i al que he vist moltes vegades ofegat i desbordat en la faena.
- Hagueres tingut que aguantar, que fora ell el que t’acomiadara i així que li costara diners, que amb 6 anys ja et toca una bona indemnització-.
I què faig d’aquesta tristor que sent? d’aquesta angoixa i cansament?. No, no vull deixar passar els dies com si res, vull viure, alenar la vida. No vull estar angoixada, enfadada, trista, cansada, malhumorada constantment.
La vida passa i el temps que desaprofitem sent infeliços no torna. Els diners van i venen. La vida no.
Però el comentari preferit meu va ser:- Pues amb l’edat que tens, ho tens difícil per a trobar faena-.
I aleshores em van vindrer al cap tota la gent jove que ha d’anar-se’n fora després d’acabar la carrera i masters per tal de poder treballar, doncs malgrat tindre l’edat idònia per a incorporar-se al mercat laboral no tenen les oportunitats de poder fer-ho i mira per a on, a les portes dels 50 el meu problema anava a ser el mateix que el de molts joves. Igual és que no es l’edat el problema.
Doncs bé, tres mesos després d’aquell “fins ací he arribat”, torne a tindrer faena, es veu que ser quinta de Matussalem no ha segut cap impediment com em van augurar. Una faena que m’encanta amb unes companyes sempre disposades a tirar una mà i que em permet anar i tornar de la faena amb bicicleta per la vora de la mar escoltant la seua cantarella.
D’aquells 6 anys a Pedreguer me’n porte un grapat de companyes i companys que porte sempre en el pensament i en un raconet del meu cor. A més a més de tindre-les a la vora quan alguna tarda a l’atzar quedem per a donar-nos eixes abraçades prohibides en aquests temps que corren. Elles van fer que hi hagueren dies on sortia l’arc de sant Martí i que l’alegria i les rises entraren de tant en tant dins les sales blanques.
