dissabte, 26 de maig de 2018




                                                                        
                                                                   a Cristina Tomàs




Dona de pinzellades blaves
de mirada dolça
i cabells obscurs
a poqueta nit vigila la lluna
i fa d’ella tendres paraules
que acaronen els sentiments.
Sensible i emotiva per dins
cuirassa per fora
sorteja amb valentia els entrebancs
i les coses les diu pel seu nom.
De somriure burleta
i mirada dolça
tímida i descarada alhora,
que cus i descús l’ànima
i fa de les pinzellades poesia
abraçant-nos l’esperit
i acariciant-nos el cor.



dimarts, 6 de febrer de 2018

TARDOR de 1989







                 






No es podia ser més feliç,
l’estómac feia pessigolles
mentre encarava la senda
que em portaria a tu.
La tardor havia començat
feia unes hores.
Refrescava.
La lluna t’il·luminava,
o potser
era el teu somriure
que il·luminava la nit.
Estaves nerviós.
Estava nerviosa.
La primera cita,
l’escalfor de dos cossos joves
furtius en la nit.
Les algues teixien 
un enfilall d’aromes
sota els estels,
mentre s’encenien 
els besos
el desig, les carícies 
i esclataven
tots els colors possibles
aquella nit de tardor.
Vam fer l’amor.
I la gana continuà 
de matinada.


divendres, 17 de novembre de 2017


NO CAL ANAR MOLT LLUNY




Si vols, dona’m la mà
no cal anar molt lluny
asseguts a la cala
deixem que el vent
despentine els cabells.
Vine, seu,
tot plegat,
el que veiem
o el que se’ns escapa
o tal vegada,
allò que cerques
ho tens davant de tu.
Mira, escolta
seu una estona,
no cal anar molt lluny
el mar ens parla
amb veu sedosa
i les ones,
miralls dels núvols
guarden els secrets
contats a cau d’orella.
Tanta llum de mar
tant de blau encés
la pell reclama amor.
Vine, seu
la mar calmada
ens portarà ben lluny

divendres, 16 de juny de 2017


                    L'ESCULLERA DEL PORT





         
M’agradava seure
a l’escullera del port
m’apropava a les ones
em despentinava els cabells.
Des d’allà la immensitat
estava al meu abast,
en una llibreta
anotava quimeres i somnis
amb el far com a company.

M’agradava escoltar la mar
de més enllà del port,
si hi havia marejada
la seua remor
bressolava  les paraules.
Si feia calma les barques
arribaven a poc a poc al port
sota la mirada de la sentinella.

M’agradava seure
a l’escullera del port
i tocar fons
amb el pensament,
però el fons de veritat
el fons de silencis marins
el dels polps, les nacres
i altres bestioles marines.

A vegades, ara,
navegue mar endins
envoltada d’amics
emborratxada de mar
des de la immensitat
veig la gent que li agrada
seure a l’escullera del port
i navegar amb la mirada
fins l’horitzó
la gent que pinta, bressola,
escriu i somnia

a l’escullera del port.


dijous, 4 d’agost de 2016


DIÀLEG MARÍ











Com un imant m’atraus
el blau em crida
les roques mullades
em conviden a escoltar-te.
Parles d’un passat ple de vida
de donzelles i cigales
anemones, gorgònies
i uns dofins que creuen l’horitzó.
Remorosa recordes
com nadaven per les aigües
mussoles, passadores, llagostes
tresors dels mariners
que amb les veles inflades 
sortien de matinada
a calar les xarcies
en el teu rebost.
Recordes? de menuda
m’endinsava poc a poc
evitant els bogamarins
que feien de barrera
entre tu i jo.
On són?
I Els crancs i els polps?
Esquivant les preguntes
continues  el teu relat
mentres bressoles la grava


Així, així m’agrades
lliure, blava, salvatge
sense baranes, ni miradors
brava contra els penya segats
immensa en l’horitzó
bella i ferotge
sota la calma del cel mariner


divendres, 24 de juny de 2016


Dansà

                               
                                                           A Isabel Martí Chulià








D’aquest vell carrer
de portes de fusta
ella despertà la història
d’uns balls que reposaven
en la memòria.
Cintes, vetes, faldilles
espardenyes i jupetins
s'enlairaren
al fil de la música
recordada.

Nit màgica
que desvetllà il·lusions
forjà somriures,
entre voltes, passes
postisses i més voltes.
Rostres radiants
mirades de complicitat,
l’alegria disfressada de màgia.
I entre tots,
uns ulls enjogassats
de vellut i cadireta de boga
que trenen sota el carrer
les arrels de la dansa.




Foto: Grup danses Portitxol

diumenge, 8 de maig de 2016

                        MALEÏDA POR

Fins i tot en els moments més bonics i amb bona companyia la por s’instala sense ser haver segut convidada i els peus s'aturen. 








I vens tu,
maleïda por
la terra es contrau
creix el desconcert
s’aturen les passes.
Hi ha el turó i el garrofer,
els núvols viatgers
la mar tant estimada
el margalló,
la corretjola,
el romer
i hi és la por
la maleïda por
front aquest palau de pedra
que abraça la mar,
cerque en la immensitat
la força per a continuar
però aquest soliloqui
estava perdut d’avant mà.
Soc aquella que vol
aquella que es queda
aquella que escapa
l’oreig entre les penyes
l’estel que fuig
els dits amargs
de la maleïda por.