dijous, 4 d’agost de 2016


DIÀLEG MARÍ











Com un imant m’atraus
el blau em crida
les roques mullades
em conviden a escoltar-te.
Parles d’un passat ple de vida
de donzelles i cigales
anemones, gorgònies
i uns dofins que creuen l’horitzó.
Remorosa recordes
com nadaven per les aigües
mussoles, passadores, llagostes
tresors dels mariners
que amb les veles inflades 
sortien de matinada
a calar les xarcies
en el teu rebost.
Recordes? de menuda
m’endinsava poc a poc
evitant els bogamarins
que feien de barrera
entre tu i jo.
On són?
I Els crancs i els polps?
Esquivant les preguntes
continues  el teu relat
mentres bressoles la grava


Així, així m’agrades
lliure, blava, salvatge
sense baranes, ni miradors
brava contra els penya segats
immensa en l’horitzó
bella i ferotge
sota la calma del cel mariner


divendres, 24 de juny de 2016


Dansà

                               
                                                           A Isabel Martí Chulià








D’aquest vell carrer
de portes de fusta
ella despertà la història
d’uns balls que reposaven
en la memòria.
Cintes, vetes, faldilles
espardenyes i jupetins
s'enlairaren
al fil de la música
recordada.

Nit màgica
que desvetllà il·lusions
forjà somriures,
entre voltes, passes
postisses i més voltes.
Rostres radiants
mirades de complicitat,
l’alegria disfressada de màgia.
I entre tots,
uns ulls enjogassats
de vellut i cadireta de boga
que trenen sota el carrer
les arrels de la dansa.




Foto: Grup danses Portitxol

diumenge, 8 de maig de 2016

                        MALEÏDA POR

Fins i tot en els moments més bonics i amb bona companyia la por s’instala sense ser haver segut convidada i els peus s'aturen. 








I vens tu,
maleïda por
la terra es contrau
creix el desconcert
s’aturen les passes.
Hi ha el turó i el garrofer,
els núvols viatgers
la mar tant estimada
el margalló,
la corretjola,
el romer
i hi és la por
la maleïda por
front aquest palau de pedra
que abraça la mar,
cerque en la immensitat
la força per a continuar
però aquest soliloqui
estava perdut d’avant mà.
Soc aquella que vol
aquella que es queda
aquella que escapa
l’oreig entre les penyes
l’estel que fuig
els dits amargs
de la maleïda por.

dissabte, 23 d’abril de 2016

ESTIMEM LA MAR

En el dia del llibre, 23 d'abril, dos amics poetes ens vam proposar un joc. Escriure entre els dos un poema i publicar-lo simultàniament en els nostres blogs. desdebaixdetot de Josep Dkaidek i en el Paraules Voramar. Ahí va el resultat. Esperem que el gaudiu en un dia tan especial per a tots els que estimem els llibres i tot allò que representen.






Estime la mar
perquè pot envoltar-me tota ella
cobrir cada porus de la meua pell,
sentir-la abraçar el meu cos
com mai ningú podria fer.

Estime la mar
perquè pot envoltar-me tota ella,
perquè m'estima...
Tota, tota ella.

Estime la mar
perquè la seua remor
bressola els anhels
i a cavall de les ones
viatgen mar endins
a vegades pels fons,
altres escortant els vaixells,
lliures en la immensitat.

Estime la mar
i m'estima
ho veig quan somriu
dins la cala arrodonida
o quan amb passió
trenquen les ones
en aquesta illa.

Estime la mar
brava, forta, dolça
i amiga.

J. DKAIDEK  i  E. ROSELLÓ


diumenge, 3 d’abril de 2016

DES D'ON SOC











Visc ací
a l’altra banda d’on surt el sol
l’olor de mar s’endinsa en els porus
i perfuma els quefers diaris.
Des d’aquesta banda
els blaus es fonen en una línia,
blau vidre de matinada,
blau marí, turquesa, blau cel
lapislàtzuli per la vesprada
bressol dels pescadors
que retornen al port.

Des d’on soc
la mirada busca
l’arrel de l’aigua
amb el desig d’escriure
noms plens de tendresa.
He fet volar els anhels
i emmudit l’onatge
per sentir l’univers
en una ona.
S’encanten els núvols
i volen silencioses
les gavines.

Quin encís tan bell
aquesta pau marina!.




dimarts, 12 de gener de 2016

 M'ATRAPES





M’atrapes,
la intensitat del teu blau
hipnotitza la mirada,
l’aigua bressola els pensaments.
Cap deliri hi és present.
No hi ha res, nomes ones.
En l’horitzó busque els camins
que es desdibuixen,
deixar aquest jo, sempre igual,
que m’impedeix ser l’altre!
Sota el mantell de cel marí
 la lluna il·lumina els anhels,
i tu m’atrapes,
m’hipnotitza el teu blau
em bressolen les teues aigües,
el vol silenciós de la gavina.
M’atrapes,
em sedueixes
em captives
i jo, nàufrag de mi
em deixe portar pel
teu onatge.









dijous, 17 de desembre de 2015

 
 
 

El diumenge passat vaig tindre el goig d'anar amb el grup de danses Portitxol a la visita que fan tots els anys per aquestes dates a "l'asilo" per a oferir-los un espectacle de nadales i danses.
Del record d'aquell moment ha nascut aquest poema. Del record i la gosadia d'atrevir-me a posar-me en la pell d'una de les iaies del públic.


  


 



I aleshores va arribar aquella colla
carregats d’instruments, postisses i cançons
a trencar la monotonia dels meus dies.
Les parets blanques d’aquest edifici
testimoni del meu quefer diari
semblaven mes toves, menys murs.
Els finestrals s’eixamplaren
amb els primers acords de guitarra
i entraren glops de llibertat.
De jove m’agradava mirar per la finestra
amarant-me de somnis i desitjos.
La vida està plena de portes.
Les finestres són la llibertat.
I aquells homes i dones
amb postisses, canyissets
 i simbombes,
em portaven finestra enllà
a les cadires de boga
d’una tarda d’estiu.
Flaires d’ametlles i gessamí.
Acords i puntejats,
guitarres amb força
la dolçor de la flauta
el frec de la roba,
les mans unides
i els rostres il·luminats.

Els records són un sol cansat,
la vida una xarxa arranjada,
una barca que apaga el motor
i rellisca en silenci per l’aigua
alenant bocanades de llibertat.