dimarts, 6 de febrer de 2018

TARDOR de 1989







                 






No es podia ser més feliç,
l’estómac feia pessigolles
mentre encarava la senda
que em portaria a tu.
La tardor havia començat
feia unes hores.
Refrescava.
La lluna t’il·luminava,
o potser
era el teu somriure
que il·luminava la nit.
Estaves nerviós.
Estava nerviosa.
La primera cita,
l’escalfor de dos cossos joves
furtius en la nit.
Les algues teixien 
un enfilall d’aromes
sota els estels,
mentre s’encenien 
els besos
el desig, les carícies 
i esclataven
tots els colors possibles
aquella nit de tardor.
Vam fer l’amor.
I la gana continuà 
de matinada.