dilluns, 3 de desembre de 2018


   ISABEL MARTÍ










 Com un sospir lleuger
 a ras de terra
enfila les postisses
enlaira els braços
i amb moviments
quasi ingràvids
comença el ball
que ha rescatat
de la memòria.

Dona de mirada dolça
de gest amable
i somriure encisador.
Sempre disposada a ajudar
sempre a punt per acollir
els nostres dubtes.
Destil·la estima.
Amb paciència infinita
repeteix una i altra vegada
dreta, dreta, esquerra
un, dos, tres.

Però és quan balla
quan el món s’atura.
Ample el somrís
estels en la mirada
amb moviments sotils
ferms i harmoniosos
 punteja el recorregut.
Com si fos vent
dibuixant un paisatge




Retrat: Amadeu Vives

          





divendres, 31 d’agost de 2018


ESTIU 2018
                                                      
                     A Imma, Encarna, Lola, Cristina i Inés



                                                               
                          














Sona el mòbil;
-com teniu l’agenda per anar
esta vesprada a la mar?


Sense adonar-nos
una nit qualsevol de juny
arriba l’estiu
intensament bell i calorós
i entre l’allau de vaixells,
para-sols i flaires de coconut
nosaltres trobem el nostre racó

-Punt de trobada?
Primera o segona escala?


 Ens agrada el blau, nedar,
deixar-nos portar per les ones
sentir-nos vives
mentre fem el mort.

Les estels de mar ens encisen
i els bogamarins
amb els seus capells de pexelides
em fan somriure.
Què haurà segut del polp
que vam salvar?

- Holaaa, com esteu sirenes?
Disponibles per a nadar?


La felicitat  no és res més
que aquesta complicitat,
les converses voramar
mentre cau la tarda,
caminar descalça per les pedres
sentir l’aigua freda,
omplir la mar de mirades
i quedar atrapada
en la seua xarxa


-Xiques, és una bassa d’oli
 Estic a la primera.


La felicitat...


Foto: Encarna Pérez


dissabte, 26 de maig de 2018




                                                                        
                                                                   a Cristina Tomàs




Dona de pinzellades blaves
de mirada dolça
i cabells obscurs
a poqueta nit vigila la lluna
i fa d’ella tendres paraules
que acaronen els sentiments.
Sensible i emotiva per dins
cuirassa per fora
sorteja amb valentia els entrebancs
i les coses les diu pel seu nom.
De somriure burleta
i mirada dolça
tímida i descarada alhora,
que cus i descús l’ànima
i fa de les pinzellades poesia
abraçant-nos l’esperit
i acariciant-nos el cor.



dimarts, 6 de febrer de 2018

TARDOR de 1989







                 






No es podia ser més feliç,
l’estómac feia pessigolles
mentre encarava la senda
que em portaria a tu.
La tardor havia començat
feia unes hores.
Refrescava.
La lluna t’il·luminava,
o potser
era el teu somriure
que il·luminava la nit.
Estaves nerviós.
Estava nerviosa.
La primera cita,
l’escalfor de dos cossos joves
furtius en la nit.
Les algues teixien 
un enfilall d’aromes
sota els estels,
mentre s’encenien 
els besos
el desig, les carícies 
i esclataven
tots els colors possibles
aquella nit de tardor.
Vam fer l’amor.
I la gana continuà 
de matinada.