dimarts, 20 d’octubre del 2020


 

      AGUANTAR...  O NO.








   Contractes a temps parcial per a una  jornada completa, hores extres cobrades a un preu que pagava  la pena millor no quedar-se, però clar, qui deia d’anar-se’n amb la feina que hi havia!. Ah! Que no se m’oblide festius, treballats pagats a preu de dies laborals (que millor deixarem en l’anonimat quin preu era aquest).

   15 minuts per a canviar-se, esmorzar i tornar-se a canviar (15 m. d’una jornada de 8 hores), ja es fàcil imaginar els malabars que s’havien de fer. Igual em plantege enviar el currículum al circ com a malabarista, experiència tinc.

   Puntualitat a l’hora d’entrar, evidentment, però a l’hora d’eixir deixava de ser tan evident que s’havia de ser puntual. Clar, si el retràs, és d’un quart o mitja hora no passa res, però si es tracta d’una o varies hores, sense haver dinat i amb el quart d’hora de malabarismes, perdó de l’esmorzar, la cosa deixava de ser tan evident i fregava lo urgent (urgència per anar-se’n).

   Vacances? Sí, això si que en tenia, quinze dies en Agost, però mai es sabia quins dies anaven a ser. Les vacances s’agarraven quan la feina s’acabava i la feina no s’acabava perquè no feien només que entrar comandes. I aixina tot. I aixina més, més i més coses que podria contar, però preferisc oblidar.

   I un dia vaig dir prou, com havia dit prou feia poc més d’un any Cristina: - estic contenta, perquè per primera vegada en la meua vida he segut valenta - em va dir el seu darrer dia. I jo també volia ser valenta com ella.

   Però la valentia és una paraula poc compresa en aquell lloc i de seguida van començar a ploure’m els comentaris: 
- Per això t’ho has deixat?. Per això, i per això altre, i per això, i lo de més enllà, ah! i també per això, per això i per això. 
- Hagueres tingut que aguantar que això no va a durar massa. 
Aguantar?? Què amb 6 anys d’engolir les paraules, ofegar els plors i la ràbia i girar el cap quan el que volia era arrancar a córrer no ha havia hagut prou? 
Aguantar!! Si cada vegada que hi havia un canvi anàvem a pitjor (quan es tractava de nosaltres, la mà d'obra de l'empresa. 
- T’alabe el gust!. Però hagueres tingut que aguantar que això no va a durar massa- Altra vegada havia d’aguantar!, em va fer molta pena escoltar estes paraules d’una de les persones que aprecie molt i al que he vist moltes vegades ofegat i desbordat en la faena.             
- Hagueres tingut que aguantar, que fora ell el que t’acomiadara  i així que li costara diners, que amb 6 anys ja et toca una bona indemnització-. 
   I què faig d’aquesta tristor que sent? d’aquesta angoixa i cansament?. No, no vull deixar passar els dies com si res, vull viure, alenar la vida. No vull estar angoixada, enfadada, trista, cansada, malhumorada constantment. 
   La vida passa i el temps que desaprofitem sent infeliços no torna. Els diners van i venen. La vida no. 
   Però el comentari preferit meu va ser:- Pues amb l’edat que tens, ho tens difícil per a trobar faena-. 
   I aleshores em van vindrer al cap tota la gent jove que ha d’anar-se’n fora després d’acabar la carrera i masters per tal de poder treballar, doncs malgrat tindre l’edat idònia per a incorporar-se al mercat laboral no tenen les oportunitats de poder fer-ho i mira per a on, a les portes dels 50 el meu problema anava a ser el mateix que el de molts joves. Igual és que no es l’edat el problema. 
   Doncs bé, tres mesos després d’aquell “fins ací he arribat”, torne a tindrer faena, es veu que ser quinta de Matussalem no ha segut cap impediment com em van augurar. Una faena que m’encanta amb unes companyes sempre disposades a tirar una mà i que em permet anar i tornar de la faena amb bicicleta per la vora de la mar escoltant la seua cantarella. 
   D’aquells 6 anys a Pedreguer me’n porte un grapat de companyes i companys que porte sempre en el pensament i en un raconet del meu cor. A més a més de tindre-les a la vora quan alguna tarda a l’atzar quedem per a donar-nos eixes abraçades prohibides en aquests temps que corren. Elles van fer que hi hagueren dies on sortia l’arc de sant Martí i que l’alegria i les rises entraren de tant en tant dins les sales blanques.


11 comentaris:

  1. La dignitat i la valentia porten el teu nom! Quin gust llegir-te de nou!!!!! 😘

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme que ganes de vore't, pense moltíssim en vosaltres. Cuida't molt boniqueta 🥰😘

      Elimina
  2. Sense paraules. Tan real i tan ben descrit. T'enveje per ser tan valenta ni hi ha res com fer les coses que ens fan feliços. M'alegre molt per tu i x la teva feina nova que de segur que et dóna més rises que plors. T'estime molt !!!💋💋❤️❤️

    ResponElimina
    Respostes
    1. Unkown, no sé qui eres però jo intuisc, i ja saps.. T'estime ❤️

      Elimina
  3. Enhorabona per la teua decisió, ja t'asegure que encara que estem a les portes dels 50, li peguem mil voltes a gent més jove.

    ResponElimina
  4. Meràvellos i autèntic, m'encanta com escrius
    aguantar??? Q s'aguante el q puga, nosaltres no cal, disfrutar i viure toca ja, q ho tenim guanyat
    Nunca es tarde si la dicha es buena o agarra a les cinquantenes del terreno q de circ sabem molt.
    No havia pensat treballar al circ, igual m'ho planteje.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo et veig treballant al circ, que de malabars done fe que em saps, però aquest malabars teus trauen els somriures devles cares dolces que ens envolten. Ara, si te'n vas al circ me'n vaig amb tu.
      Tinc clar que faces el que faces o vages on vages triomfes, dona valenta.

      Elimina