ESSÈNCIA

El meu poble és aquella punta
que allarga el braç
per acaronar les illes.
Terra i mar.
Margallons i pins banyats en sal.
A trenc d’alba, el sol despunta
per l’horitzó marí,
entre gavines, ones,
pescadors que faenen la mar
i esquitxos de sal.
Pels carrers, la gent humil
arrastra l’esquelet
alenant amb força
per encarar el nou dia.
Mentre d’altres, menys esquelètics
i més sumptuosos
prenen cafè en les terrasses voramar.
Poble de contrastos.
De cases senzilles
i habitatges que desafien
la gravidesa per alenar el blau.
Vidre i fang reflectit en els núvols.
 A l’estiu, l'opulència
atraca a la nostra badia,
Aleshores, esdevinc
un poema mal escrit
buscant serenor
en alguna cala perduda,
que allò que en essència
hi ha en mi
prové de gent senzilla,
aquella que solca la terra
i busca la riquesa en la mar.
Flaires de fonoll i tarongina
m’embolcallen
de flor d’ametller i ceps.
És per això que no me la crec
l’opulència,
sé el que hi ha de miserable en ella.